Juguem a veritats i mentides?

Qui no ha vist mai aquesta fotografia o n'ha sentit a parlar? El fotògraf ens va fer creure o va deixar que creiérem que va ser un acte fruit de la esponteneïtat entre dos amants al bell mig de París. Quantes ments i cors, sobretot femenins, es devíen i es deuen de fondre en desitjar el mateix? Es tractava en realitat de dos estudiants d'art dramàtic que es trobaven al mateix café que el fotògraf i que acceptaren l'oferiment de Doisneau de posar davant del seu objectiu. Anys més tard s'embolicaren en un pleït per reclamar la seua part de beneficis arran l'èxit.

Amb els contes passa quelcom paregut però el que no ens han explicat mai són les veritats que volia expressar l'autor mitjançant el camuflatge de la metàfora. Amb l'inici dels contes, els infants devíen madurar ràpidament i enfrontar-se a món abrupte, salvatge, dur, cruel que els considerava adults en miniatura sense dret a la innocència i al joc. En realitat quan Perrault escriu que el llop devora a Caputxeta, el terme devorar és en essència un acte sexual i ja sabreu perquè és vermella, no? 

Segons alguns psicoanalistes la intenció d'aquestos contes és transmetre de forma metafòrica els conflictes del desevolupament psicosexual i la seua resolució. Caputxeta entra en el joc de la seducció armada amb la capa que li ha donat sa mare (la primera menstruació i les instruccions d'anar en compte pel bosc amb els llops, de no desviar-se del camí, etc) i comença a ser desitjada pel món masculí, representat pel llop. La descoberta de la diferència de sexes en el diàleg mantés per ambdós al llit de l'àvia. L'aparició del llenyater simbolitza la masculinitat ben acceptada socialment mentre que la del llop està tenyida de perversió i absenta de normes. I podríem continuar amb Blancaneus que es nega a créixer envoltada d'uns nans assexuats, una madastra que l'enfronta al conflicte (per això té mala bava) de convertir-se en dona i un llarg etcètera literari.

Els finals feliços i ensucrats del segle XX ens ajuden realment a resoldre la tensió i conflicte com insinuen alguns? Jo mai hauria pensat que aquest conte tingués un significat tan eròtic i real a l'infantesa però els psicoanalistes insisteixen que ajuda. No del tot crec jo. A l'edat mitjana no anaven amb pèls a la llengua, de fet les versions originals parlen de decapitacions, de sang, assassinats, violacions, de la vida que es palpava i no parlem de les il·lustracions antigues. Hui dia les mostres a un xiquet i no dorm en dies. 

Amb aquesta literatura es preparava als infants al que s'havíen d'enfrontar de veritat, sense sucre, ni blanc ni moré. I qui ens prepara hui dia a posar noms i cognoms a tot això amb el comfort que ens han criat? S'insinúa que la crisi econòmica que vivim podria posar els punts sobre les i i enfortir les noves generacions. Quan es produeix el canvi, la crisi o l'evolució madurativa com diría Marinoff tota una cadena de neguits et sobrepassen, et sents desubicat perquè has de crear de nou tot un sistema de referència diferent, ni millor ni pitjor, simplement diferent i a poder ser real i equilibrat.

On està llavors el pedagog que ens agadaria que ens acompanyés en aquest nou procés? Doncs no hi és, bé realment hi és però està molt a dins  nostre i hem de deixar que aparega per si sol i creuar els dits perquè el camí siga el més plaent possible malgrat equivocar-te de ruta de tant en tant. De vegades no us heu preguntat si seria millor continuar visquent en el conte metaforitzat o descobrir el vertader significat de la història? Potser la ignorància intencionada és més tranquila però poc desafiant no?

Si al teu fill el deixes parar taula, dóna-li plats i coberts de veritat i no els sucedanis de plàstic, si vol cosir dóna-li fil i agulla de metal (de les que punxen) perquè llavors estaràs dient-li que  creus en ell, que malgrat que puga trencar un plat o punxar-se, estaràs ahí per ajudar-lo en el seu procés de creixement i maduració. I no existeix l'aprenentatge sense errar. Errar ens fa evolucionar, aprendre, en definitiva, créixer.

Llavors perquè deixem, com Doisneau, créixer els nostres infants explicant-los sols la primera versió adulterada dels contes? Això no es ajudar a créixer. Que Caputxeta es desvirgà amb el llop i es casà amb el llenyater no sense abans haver-se'l carregat a tirs d'escopeta aquest últim! I Caputxeta de tonta no tenia ni un pèl, es va deixar seduir per allò que li era nou i desconegut i mira que sa mare la va advertir! I no oblideu que el llop també va devorar a l'àvia.

La vida no és en absolut feliç, però hem de tenir humor, una mena de refugi en el qual ocultar els nostres sentiments. Robert Doisneau.

RETALLS:

MORALITÉ PERRAULT 

On voit ici que de jeunes enfants,

Surtout de jeunes filles
Belles, bien faites, et gentilles,
Font très mal d’écouter toute sorte de gens,
Et que ce n’est pas chose étrange,
S’il en est tant que le Loup mange.
Je dis le Loup, car tous les Loups
Ne sont pas de la même sorte ;
Il en est d’une humeur accorte,
Sans bruit, sans fiel et sans courroux,
Qui privés, complaisants et doux,
Suivent les jeunes Demoiselles
Jusque dans les maisons, jusque dans les ruelles ;
Mais hélas ! qui ne sait que ces Loups doucereux,
De tous les Loups sont les plus dangereux.

La Caputxeta Vermella

La Caputxeta Vermella és un conte popular europeu del que n'existeixen nombroses variants. Ha estat transcrita, entre d'altres, per Charles Perrault (Le Petit Chaperon Rouge) i elsgermans Grimm (Rotkäppchen). Tot i ser considerat un conte infantil conté elements referents a la violència, el sexe i el canibalisme.

La història se centra en el contrast entre el món lluminós i segur del poble i l'obscur del bosc, una antítesi típicament medieval.

La trama
La versió més coneguda del conte és la dels germans Grimm, versió del 1857. La Caputxeta Vermella és una nena que ha de portar un cistell amb menjar per a la seva àvia malalta. La mare li adverteix de no travessar el bosc, consell que la Caputxeta no segueix. Al bosc, la Caputxeta es troba el Llop, que l'ensarrona i li fa dir on viu l'àvia. Després el Llop s'avança a la Caputxeta i, en arribar a ca l'àvia, es cruspeix la vella. Quan arriba la Caputxeta, el Llop, que és al llit amb la roba de l'àvia, es fa passar per aquesta i al final aconsegueix menjar-se també la Caputxeta. Tot es resol amb l'arribada d'un llenyataire, que talla la panxa del Llop per tal que l'àvia i la Caputxeta puguin sortir-ne il·leses.

Orígens i variants
La història de la Caputxeta Vermella és un conte que es va estendre per diverses regions europees mitjançant la tradició oral. Se sap que el conte ja era narrat al segle XIV a França.

La finta nonna ("La falsa àvia") és el títol d'una antiga versió italiana, en la qual la Caputxeta ho soluciona tot ella sola basant-se en la seva pròpia astúcia. Alguns sostenen que aquesta versió és la més propera a l'original i que el personatge del llenyataire va ser inclòs posteriorment per suggerir la idea masclista que l'àvia i la néta no podien salvar-se sense l'ajuda d'un home.

En qualsevol cas, la versió escrita més antiga del conte és Le Petit Chaperon Rouge, el qual apareix en el recull de contes de Charles Perrault del 1697. La versió de Perrault és més sinistra que la posterior, escrita pels germans Grimm. En aquesta versió la Caputxeta és una "noia atractiva de bona família" que finalment és menjada pel llop. Al final del conte, Perrault dóna una explicació explícita de la moral, de la qual no és difícil extreure'n l'evident contingut sexual:D'aquesta història s'aprèn que els infants, i especialment les jovenetes boniques, ben educades i de bona família, fan molt malament d'escoltar-se els desconeguts; i no és estrany, doncs, que el Llop obtingui el seu sopar. Dic Llop, perquè no tots els llops són de la mateixa mena; n'hi ha un d'aparença encomiable, que no és sorollós ni odiós ni rabiós, sinó mansoi, servicial i amable, que segueix les noies joves pel carrer fins a casa seva. Ai d'aquells que no sàpiguen que aquests llops amables són, de totes aquestes criatures, les més perilloses!

Al segle XIX, els germans Grimm en recullen dues versions alemanyes, les de Jeanette Hassenpflug (1791–1860) i Marie Hassenpflug (1788–1856). Els Grimm van transformar una de les versions en la història principal i la segona en una continuació. La primera, amb el títol de Rotkäppchen, va ser inclosa en la primera edició del seu recull de contes Kinder- und Hausmärchen (1812). En aquesta la noia i la seva àvia són salvades per un caçador interessat en la pell del llop. A la segona història la Caputxeta i la seva àvia, gràcies a l'experiència amb el primer llop, en descobreixen, capturen i maten un altre.
Font: la wiki