Pensant en els altres

Font: http://www.youtube.com

Fa un parell d'anys vaig poder veure a la TV aquest documental i alguna cosa em va remoure l'estómac.

Toshiro Kanamori és un professor que en la vida es desfà d'allò que no té importància i es queda amb el que realment importa: els afectes. Té un concepte de l'educació enfocat totalment cap a l'educació emocional i la tendresa, i impregna en els seus alumnes l'art de viure. Segons ell, de vida solament en tenim una i cal viure-la el més feliçment possible. Per a ell, la clau de ser feliç consisteix a pensar en els altres, i la garantia per a un bon desenvolupament intel·lectual és un bon desenvolupament emocional. 

Al meu entendre, s'hauria d'incorporar l'educació emocional en la formació personal de la persona com a part integrada. En la nostra futura professió com a docents hauríem d'obrir una mica més els nostres cors, l'aprenentatge depén en gran mesura de la relació entre el mestre i l'alumne. Si acceptem als nostres alumnes i els apreciem aquestos segurament ens correspondran i donaran el millor de si mateixos.El currículum ocult que es desprén en les classes de Toshiro Kanamori és un cant a l'empatia i a la vida. Segons ell els llaços que s'estableixen entre els companys afavoreixen els punts forts de cadascun reconeixent al mateix temps la seua vulnerabilitat. El seu mestratge per a enfocar situacions complexes denoten una gran saviesa, reflex d'anys d'experiència.La posada en pràctica de cartes en la “llibreta” crec que és un molt bon mètode perquè els alumnes expressen els sentiments que porten dins de si. Escriure ens fa ser més sincers i expressar-ho en públic ajuda al fet que la resta ens comprenga.

En general crec que encara queda molt perquè tots els agents que intervenen en l'educació aprenguen que no tot està en el currículum formal o informal. Cada dia la societat sembla donar l'esquena a valors com l'empatia, l'esforç, l'amor, la sinceritat, etc, suspenent en ciutadania i civisme. Esperem que en un termini de temps no gaire lluny, la nova llei d'educació ens brinde un sospir d'esperança i que el que passa avui prompte ho puguem oblidar.

RETALLS:

Eduardo Stranch, supervivent de la famosa tragèdia dels Andes, és entrevistat a la contraportada de “La vanguardia” del 26 de juny de 2008. Ara, amb 60 anys i llavors amb 25. “Què el va ajudar a resistir?”, li pregunta l’entrevistador. “El més fonamental: tornar a veure la familia. És impressionant veure com es va desembarassant el que no té importància en la vida i queda clar el que realment importa: els afectes”.

“Sentir i escoltar la gent sense emetre cap judici. La gent vol ser escoltada i acariciada.”
Virginia Satir

Un fantàstic referent del què em sembla que pot ser l’educació emocional, es troba en el documental emès en el programa televisiu Mil•lènium al Canal 33 de TVC, del juny de 2007, que tractava de “El valor de l’educació”. El documental porta per títol: “Pensant en els altres”. Està realitzat amb imatges preses durant un curs acadèmic, seguint el treball d’un grup de quart de primària, en una escola del Japó amb el seu tutor Toshiro Kanamori. És un documental en que aflora la tendresa en totes les seves imatges, i mostra la frescor de la vida dins d’una aula, amb les seves tristeses i alegries, veient-se com els nens aprenen, especialment en l’art de viure.


El tipus de treball que ha de desenvolupar el mestre, d’acord amb el que es mostra en el documental, només es pot donar si ell mateix ja ha incorporat a la seva vida l’educació emocional i el compromís de sanar-la; Això és així perquè no es pot comprendre l’altre, amb les seves emocions, si abans no s’ha observat i acceptat les d’un mateix. Veient el documental s’intuïa que Toshiro Kanamori improvisava cada dia, d’acord amb el què anava sorgint a la classe, i que el seu treball era el resultat de temps d’experiència, un altre dels factors que l’ajudaven a establir la comunicació amb els seus alumnes.

Toshiro Kanamori es troba immers en una classe amb els problemes normals que es donen en qualsevol grup, tals com falta de concentració, problemes d’aprenentatge, dificultats personals dels alumnes.
El seu propòsit amb els alumnes queda reflectit quan els pregunta: “Per què som aquí?” I la resposta, que els seus alumnes ja tenen integrada, doncs ja l’han tingut de tutor és: “Per ser feliços!” I continua ell mateix explicant-los: “De vida només en tenim una i hem de viure-la amb alegria. L’objectiu de la classe d’aquest curs és entendre quina és la clau per viure feliç. I aquesta és aprendre a pensar en els altres, de debò.”

El gran mèrit del seu treball és aconseguir crear a la classe les condicions per tal que els alumnes puguin expressar els seus sentiments sabent que seran ben acollits pel grup. Per això aprofita les condicions que van sorgint en el dia a dia i demana que els nens expressin per carta o verbalment aquella situació o problema de la vida que els té preocupats: la mort d’algun familiar, la marxa d’un company, la malaltia d’algun i fins i tot el tracte, de vegades tan cruel, entre companys. El recurs que ajuda més al mestre a la creació d’aquest clima és el de les “cartes de la llibreta”.

“Deixa que la gent visqui en el teu cor, n’hi cap tanta com vulguis”; diu en Toshiro Kanamori, i continua: “ells expliquen les seves coses i els altres comparteixen els seus sentiments”. “Quan la gent t’escolta de debò, viu per sempre en el teu cor”. “Pensar en els altres és la clau de la felicitat. Riure, plorar, aprendre, lligams!”.
És pel seu gran valor com a model referencial el que el fa mereixedor de ser pres com una eina pedagògica a tenir en molta consideració: El documental és un càntic a la vida, una mostra de què pot ser l’art d’ensenyar, i una invitació a tots els mestres i a tothom perquè ens llencem a estimar els alumnes i a demostra’ls-ho.

Educació emocional per als alumnes

La ment ha de ser preparada per a la influència de grans pensaments. Ha d’esdevenir àmplia, així podrà rebre i considerar sense prejudici qualsevol declaració o relat per més astorador o improbable que sembli, per després acceptar-lo o rebutjar-lo per la facultat de raonar i no per les emocions.
Manly P. Hall

Com actuem la majoria dels humans en el nostre quefer quotidià? Humberto Maturana a “Biologia del conocer y del aprendizaje” diu al respecte: “No es la razón la que guía lo humano, es la emoción. Los desacuerdos nunca se resuelven desde la razón, se resuelven desde la cordura. No es cierto que los seres humanos somos seres racionales por excelencia, somos, como mamíferos, seres emocionales que usamos la razón para justificar u ocultar las emociones en las cuales se dan nuestras acciones.”
Dit d’una altra manera, la intel•ligència, que per Maturana és “cordura”, és el resultat de l’equilibri entre l’intel•lecte, la raó i l’emoció; o també es podria dir que és el resultat d’un equilibri entre ment i cor.

Ferran Salmurri expressava les característiques de les persones felices, i deia que tenien en comú:
- un bon autocontrol
- una bona comunicació amb els altres
- actituds positives
- bona autoestima
Aconseguir aquestes condicions vol dir ficar-se de ple en el camp de les emocions.

Christopher Clouder, President de la Federació d’escoles Waldorf, en una entrevista feta a La Vanguardia també es manifesta en aquest sentit i diu: ”Un bon desenvolupament emocional és la garantia per a un bon desenvolupament intel•lectual”.
En un centre educatiu hi ha molt sofriment, molt més del que ens podem arribar a imaginar. Part d’aquest sofriment el porten de casa els integrants de la vida del centre, i part és generat al propi centre, especialment per dos motius diferents: el que sorgeix de les relacions entre companys i amics, el relacionat amb el treball acadèmic, i a vegades també el que sorgeix entre el professorat.
Els problemes emocionals bloquegen les capacitats cognitives. Si en un alumne existeix una crisi vital no resolta, un problema de sentiments, tot aquest malestar està bloquejant el camp dels aprenentatges, encara que es tracti d’un alumne amb capacitats intel•lectuals normals o superiors.

Referent al que es deriva del treball acadèmic, és molt gran la frustració que es va generant quan els alumnes intenten seguir el treball de classe i per les raons que siguin no poden. Per desgràcia massa repetidament se’ls va també dient, algunes vegades directa i d’altres indirectament: “tu no vals!” Amb l’entrega de notes, amb la correcció de treballs, amb els exàmens, amb altres comentaris dels professors i d’altres petites maneres es crea sofriment als alumnes.
Aquestes situacions, en les que els mestres tenim una part important de responsabilitat són molt més greus dels què sembla i tenen o poden tenir conseqüències irreparables, doncs l’autoestima dels nois queda totalment devaluada. Llavors ells han de fer alguna cosa per sobreviure, han de “respondre”. Alguns s’ho queden a dintre i els acompanya de per vida, d’altres es tornen agressius, d’altres fan el “graciós”.. Però tot és degut al dolor intern que viuen.

Molts dels problemes emocionals importants en la vida dels adolescents i que poden bloquejar momentàniament el seu quefer, estan relacionats amb els pares. Quan a la classe s’aconsegueix un bon clima es propicia que s’expliqui alguna situació viscuda problemàticament. Un cop que l’alumne ha descarregat les seves recriminacions cap els progenitors, quan els altres companys han dit el que els sembla, pot ser necessari i oportú, per ajudar a entendre l’aparent desconcert, donar una visió global de la situació: “Tots els pares estimen a la seva manera i fan les coses el millor que saben. Si no ho fan millor és perquè no en saben més! La majoria d’humans som encara, per desgràcia, molt egoistes i imperfectes. I recordeu, vivim en un món d’imperfecció, tots estem aquí per aprendre”.

Si s’és conscient de la influència que tenen les emocions en el pensar i actuar, si es vol que els alumnes formin part del grup de persones felices, i si també es vol fer ciutadans intel•ligents, ens cal incorporar l’educació emocional a la formació personal, però no com una àrea apart, sinó en el fer del dia a dia
Una educació emocional té com a finalitat intentar ajudar a resoldre les crisis, curar les ferides.

Els mestres hauríem d’obrir el cor

Para mí sólo recorrer los caminos que tienen corazón, cualquier camino que tenga corazón. Esos recorro, y la única prueba que vale es atravesar todo su largo. Y esos recorro mirando, mirando, sin aliento.
Carlos Castaneda (Las enseñanzas de don Juan)

Goethe va escriure que no eren els mestres més brillants els que tenien la influència més gran, sinó aquells que l’estimaven més. La qualitat de la relació entre el mestre i l’estudiant és determinant per a un bon rendiment en l’aprenentatge. Quan el mestre accepta, comprèn i aprecia els alumnes, a tots sense excepció, llavors aquests es senten confiats, i segurament que amb la intenció de correspondre a aquells sentiments de generositat, es posen a treballar i donen el millor d’ells mateixos. Sobre el respecte hi ha estudis fets que corroboren l’anterior. N’hi ha un que porta per títol: “Kids don’t learn from people they don’t like”.

En general es pot dir que existeix un divorci entre ment i cor en la majoria de persones, i els mestres no en són una excepció, i és que el cor el tenim molt arraconat.

Un dels possibles models de funcionament d’aula amb la participació del “cor” seria el que explica John D. Lawry, professor universitari de Religió i Psicologia, a “The opening of the american student’s heart”. Explica que el primer dia de classe d’un nou curs va demanar als alumnes que es presentessin explicant “on estaven en aquell moment”. Diu que algú va explicar com havia superat una addicció, un altre va parlar del seu desengany i la seva desorientació, etc. “Després del “despullament” dels meus alumnes, em vaig donar compte que jo havia de fer el mateix. Els vaig parlar respecte al meu recent compromís de contraure matrimoni amb la dona amb la que havia estat vivint durant deu anys. Dues setmanes abans de la celebració del matrimoni, ella em va informar que no es veia capaç de tirar-ho endavant. Vaig continuar parlant, llavors, de la meva desil•lusió, el meu cor trencat i de la meva lenta recuperació. Es va fer un silenci reverend.”
Ens podem fàcilment imaginar aquell silenci i aquell estovament general dels cors dels presents i el compromís intern, de cor a cor, que es deuria segellar en aquells moments. Lawry diu així: ”Hi va haver des d’aquell moment a la classe i durant tot el curs una atmosfera de confiança, compassió i cooperació. Els alumnes van aprendre i especialment van aprendre sobre ells mateixos.”