Crisi de valors?

Interessant col·loqui sobre la situació actual dels valors a la nostra societat. Preneu nota!
Ací us deixe l'enllaç:

Juguem a veritats i mentides?

Qui no ha vist mai aquesta fotografia o n'ha sentit a parlar? El fotògraf ens va fer creure o va deixar que creiérem que va ser un acte fruit de la esponteneïtat entre dos amants al bell mig de París. Quantes ments i cors, sobretot femenins, es devíen i es deuen de fondre en desitjar el mateix? Es tractava en realitat de dos estudiants d'art dramàtic que es trobaven al mateix café que el fotògraf i que acceptaren l'oferiment de Doisneau de posar davant del seu objectiu. Anys més tard s'embolicaren en un pleït per reclamar la seua part de beneficis arran l'èxit.

Amb els contes passa quelcom paregut però el que no ens han explicat mai són les veritats que volia expressar l'autor mitjançant el camuflatge de la metàfora. Amb l'inici dels contes, els infants devíen madurar ràpidament i enfrontar-se a món abrupte, salvatge, dur, cruel que els considerava adults en miniatura sense dret a la innocència i al joc. En realitat quan Perrault escriu que el llop devora a Caputxeta, el terme devorar és en essència un acte sexual i ja sabreu perquè és vermella, no? 

Segons alguns psicoanalistes la intenció d'aquestos contes és transmetre de forma metafòrica els conflictes del desevolupament psicosexual i la seua resolució. Caputxeta entra en el joc de la seducció armada amb la capa que li ha donat sa mare (la primera menstruació i les instruccions d'anar en compte pel bosc amb els llops, de no desviar-se del camí, etc) i comença a ser desitjada pel món masculí, representat pel llop. La descoberta de la diferència de sexes en el diàleg mantés per ambdós al llit de l'àvia. L'aparició del llenyater simbolitza la masculinitat ben acceptada socialment mentre que la del llop està tenyida de perversió i absenta de normes. I podríem continuar amb Blancaneus que es nega a créixer envoltada d'uns nans assexuats, una madastra que l'enfronta al conflicte (per això té mala bava) de convertir-se en dona i un llarg etcètera literari.

Els finals feliços i ensucrats del segle XX ens ajuden realment a resoldre la tensió i conflicte com insinuen alguns? Jo mai hauria pensat que aquest conte tingués un significat tan eròtic i real a l'infantesa però els psicoanalistes insisteixen que ajuda. No del tot crec jo. A l'edat mitjana no anaven amb pèls a la llengua, de fet les versions originals parlen de decapitacions, de sang, assassinats, violacions, de la vida que es palpava i no parlem de les il·lustracions antigues. Hui dia les mostres a un xiquet i no dorm en dies. 

Amb aquesta literatura es preparava als infants al que s'havíen d'enfrontar de veritat, sense sucre, ni blanc ni moré. I qui ens prepara hui dia a posar noms i cognoms a tot això amb el comfort que ens han criat? S'insinúa que la crisi econòmica que vivim podria posar els punts sobre les i i enfortir les noves generacions. Quan es produeix el canvi, la crisi o l'evolució madurativa com diría Marinoff tota una cadena de neguits et sobrepassen, et sents desubicat perquè has de crear de nou tot un sistema de referència diferent, ni millor ni pitjor, simplement diferent i a poder ser real i equilibrat.

On està llavors el pedagog que ens agadaria que ens acompanyés en aquest nou procés? Doncs no hi és, bé realment hi és però està molt a dins  nostre i hem de deixar que aparega per si sol i creuar els dits perquè el camí siga el més plaent possible malgrat equivocar-te de ruta de tant en tant. De vegades no us heu preguntat si seria millor continuar visquent en el conte metaforitzat o descobrir el vertader significat de la història? Potser la ignorància intencionada és més tranquila però poc desafiant no?

Si al teu fill el deixes parar taula, dóna-li plats i coberts de veritat i no els sucedanis de plàstic, si vol cosir dóna-li fil i agulla de metal (de les que punxen) perquè llavors estaràs dient-li que  creus en ell, que malgrat que puga trencar un plat o punxar-se, estaràs ahí per ajudar-lo en el seu procés de creixement i maduració. I no existeix l'aprenentatge sense errar. Errar ens fa evolucionar, aprendre, en definitiva, créixer.

Llavors perquè deixem, com Doisneau, créixer els nostres infants explicant-los sols la primera versió adulterada dels contes? Això no es ajudar a créixer. Que Caputxeta es desvirgà amb el llop i es casà amb el llenyater no sense abans haver-se'l carregat a tirs d'escopeta aquest últim! I Caputxeta de tonta no tenia ni un pèl, es va deixar seduir per allò que li era nou i desconegut i mira que sa mare la va advertir! I no oblideu que el llop també va devorar a l'àvia.

La vida no és en absolut feliç, però hem de tenir humor, una mena de refugi en el qual ocultar els nostres sentiments. Robert Doisneau.

Entrevista a Christofer Clouder, per una pedagogia alternativa

Tengo 60 años. Nací en York y vivo en Sussex, en el sur de Inglaterra. Estoy licenciado en Humanidades y toda mi vida la he dedicado a la pedagogía: ahora formo profesores. Casado, dos hijos y cuatro nietos. Soy un socialdemócrata. Creo que el hombre no es sólo lo físico, sino que también es una entidad espiritual que debe desarrollarse. 

El sistema pedagógico Waldorf es todavía hoy revolucionario.

Sí, pese a que lo inició un filósofo austriaco a principios del siglo XX, Rudolf Steiner. 

¿En qué se basa?La idea fundamental es que la educación debe respetar y apoyar el desarrollo fisiológico, psíquico y espiritual del niño. Un buen desarrollo emocional es la garantía para un buen desarrollo intelectual. 

Primera fase, de los 0 a los 7 años.En esta fase los niños se relacionan con el mundo físicamente, el aprendizaje viene a través del juego. Pero lo básico a esta edad es que se sientan arropados y seguros. Todos los niños vienen con talentos, y cuando ellos saben que los adultos a su alrededor respetan esos talentos, pueden hacerlos florecer. 

¿Y el aprendizaje más académico? Más adelante, porque lo importante a esas edades es que los niños sean niños. Hay mucho tiempo para ser adulto y muy poco para ser niño. Fíjese en el desarrollo del cerebro: los niños aprenden a través del movimiento. Un niño sentado en una silla es algo extraño al proceso de aprendizaje. 

¿No les enseñan ni a leer ni a escribir? No. A través del juego se les dan las capacidades del lenguaje para que en la siguiente etapa aprendan rápidamente a leer y escribir. Tienen muchas experiencias de escuchar y de hablar. Lo fundamental es que perciban que aprender es una experiencia alegre, así pasan a la segunda etapa con muchas ganas de aprender. 

¿Qué define la etapa de los 7 a los 14? Lo importante en este periodo no es tanto lo que aprenden como la relación que tienen con lo que aprenden. Porque lo que uno aprende, con el tiempo lo olvida, pero no olvida lo que ha sentido respecto a lo que ha aprendido. Es la etapa de los sentimientos. Según las últimas investigaciones neurológicas pensamos a través de nuestros sentimientos. 

¿Qué es lo importante en la pubertad? Ahora sí, el intelecto, porque es ahora cuando se acercan a las materias de una manera más analítica. Pero durante todas las etapas las actividades artísticas son esenciales y centrales; y en nuestras escuelas viven sin la presión de los exámenes. 

¿Y luego se adaptan a las exigencias de la universidad? No competimos, pero las notas que obtienen y la adaptación a la universidad de los niños educados con este sistema son claramente superiores a la media, y tienen habilidades sociales de tolerancia y de creatividad remarcables según demuestran los estudios realizados en Austria, Suecia y Alemania. 

¿Por qué cree que es así? Porque han adquirido un sentido de la autovalía a través del trabajo artístico y han aprendido a amar el estudio. Es muy importante que los niños tengan desafíos en la educación, pero la educación es integral y no todo se puede examinar, por ejemplo la empatía del niño. Valores fundamentales para ser feliz.El niño debe competir consigo mismo, no con sus compañeros, esa educaciónemocional les da seguridad y capacidad de colaboración. 

Cada vez son más los niños con déficit de atención e hiperactivos, ¿por qué? Son problemas que corresponden a nuestro tiempo. Convertimos a los niños en consumistas. Y el consumo, por definición, nunca se satisface, siempre hay algo mejor, y los niños son muy vulnerables a eso. Los niños tienen mucho estrés y desde muy jovencitos.Demasiadas obligaciones. La tensión de medirse con los otros y la que soportan por un suspenso es un drama en su vida. 

Ustedes cambian exámenes por atención. Así es, un profesor sigue a un alumno en las materias principales durante muchos años, no necesita examinarlo para conocer su nivel. Otro punto de estrés es la tecnología moderna, útil y beneficiosa en general. Pero a los niños, expuestos horas y horas frente a pantallas, eso los limita respecto al mundo. 

¿Por qué?El mundo deviene un entretenimiento; esperan que las cosas cambien rápidamente porque eso es lo que ellos ven continuamente en la televisión, ordenadores y videojuegos. 

¿Qué es lo más importante que podemos dar los padres?Ser padre hoy día es difícil, porque la extensión de la familia tradicional se ha perdido y con ella la diversidad de modelos. Y también han perdido el contacto con la naturaleza, que es muy nutritiva para ellos. Mi consejo sería que los padres sean conscientes de que sus hijos necesitan naturaleza y tiempo, porque la palabra que más oyen es corre. 

¿Tiempo para ellos y tiempo con ellos?Sí, en Inglaterra el tiempo que pasan los padres con sus hijos a diario son 12 minutos. Y también necesitan tiempo para desarrollar su imaginación, para aburrirse y para soñar. Einstein decía que si quieres que tu hijo sea sabio, cuéntale historias; y si quieres que sea más sabio todavía, cuéntale más historias. Cuéntenles a los niños historias cada día, cuentos y más cuentos de hadas. 

En la pubertad, ¿cómo tratarlos?El descubrimiento del amor más allá de la familia es un momento decisivo que el currículo escolar debe tratar dándoles pistas, ofreciéndoles textos literarios de calidad con los que puedan pensar e identificarse. Lo de siempre, buenos maestros.Necesitamos buenos educadores, es decir: profesores y padres, las escuelas deben ser centros de relación y de intercambio.

Font: http://www.elblogalternativo.com

Pensant en els altres

Font: http://www.youtube.com

Fa un parell d'anys vaig poder veure a la TV aquest documental i alguna cosa em va remoure l'estómac.

Toshiro Kanamori és un professor que en la vida es desfà d'allò que no té importància i es queda amb el que realment importa: els afectes. Té un concepte de l'educació enfocat totalment cap a l'educació emocional i la tendresa, i impregna en els seus alumnes l'art de viure. Segons ell, de vida solament en tenim una i cal viure-la el més feliçment possible. Per a ell, la clau de ser feliç consisteix a pensar en els altres, i la garantia per a un bon desenvolupament intel·lectual és un bon desenvolupament emocional. 

Al meu entendre, s'hauria d'incorporar l'educació emocional en la formació personal de la persona com a part integrada. En la nostra futura professió com a docents hauríem d'obrir una mica més els nostres cors, l'aprenentatge depén en gran mesura de la relació entre el mestre i l'alumne. Si acceptem als nostres alumnes i els apreciem aquestos segurament ens correspondran i donaran el millor de si mateixos.El currículum ocult que es desprén en les classes de Toshiro Kanamori és un cant a l'empatia i a la vida. Segons ell els llaços que s'estableixen entre els companys afavoreixen els punts forts de cadascun reconeixent al mateix temps la seua vulnerabilitat. El seu mestratge per a enfocar situacions complexes denoten una gran saviesa, reflex d'anys d'experiència.La posada en pràctica de cartes en la “llibreta” crec que és un molt bon mètode perquè els alumnes expressen els sentiments que porten dins de si. Escriure ens fa ser més sincers i expressar-ho en públic ajuda al fet que la resta ens comprenga.

En general crec que encara queda molt perquè tots els agents que intervenen en l'educació aprenguen que no tot està en el currículum formal o informal. Cada dia la societat sembla donar l'esquena a valors com l'empatia, l'esforç, l'amor, la sinceritat, etc, suspenent en ciutadania i civisme. Esperem que en un termini de temps no gaire lluny, la nova llei d'educació ens brinde un sospir d'esperança i que el que passa avui prompte ho puguem oblidar.